"Bolo" a Sant Feliu de Pallerols

 El passat diumenge 15 de Juliol del 2012 vam fer el nostre primer “bolo” de Primeres Imatges de Mart a Sant Feliu de Pallerols.

Tot i que jo crec que aquesta cap de setmana, Primeres Imatges de Mart, ha estat més que un “bolo”…
Com ja sabeu o suposareu, com a joves que som, no parem en tot el dia, i menys a l’estiu, i és per això que no vam trobar cap dia per assajar; d’aquí va sortir la idea de anar a passar la nit a Sant Feliu de Pallerols i fer assajos intensius.
La Júlia per la seva proximitat a aquest poble i per la seva coneixença de la zona, va ser l’encarregada de trobar-nos un allotjament.
Total, que el dissabte cap allà les 16:00h érem quasi tots al galliner distribuint-nos feines: mentrestant uns anaven a fer la compra pel menjar dels pròxims dies, els altres s’encarregaven de carregar les cadires tan peculiars que té cada personatge dins el cotxe d’uns quants pares que com sempre van donar el seu suport incondicional.

En acabar ens vam dirigir a Sant Feliu de Pallerols on vam estar assajant fins passades les 9 del vespre, i en acabar vam sopar tots en una de les habitacions on ens allotjàvem.
Després de sopar vam anar a fer una volta pel poble per desconnectar una estona i relaxar-se i al tornar, vam veure el vídeo de l’estrena de l’obra per tenir una idea de com es veu des de fora i vam anar a dormir.

El diumenge pel matí vam fer el l’assaig tècnic, vam dinar i a la tarda entre nervis i cansament vam fer la última repassada.

Recordo la Marta dient: D’aquí 25 minuts comencem, aneu cap al “camerino” i relaxeu-vos. I, a partir d’aquí, els minuts van passar volant.
Realment, penso que la noia de Mart, l’obra, la viu d’una altre manera, bàsicament com a personatge; al llarg de la història la noia de Mart va evolucionant de la mateixa manera que els fets de la transició van sortint a la llum. I aquest diumenge, ho vaig notar més que mai, vaig viure més que mai la història paral•lela que representa el personatge; i penso que ho vaig viure més que mai, perquè els meus companys també ho van sentir més que mai.
Després de l’estrena del 9 de Juny a La Planeta crec que teníem ganes de reviure les emocions que vam viure aquell dia i és per això que penso que el diumenge la vam gaudir més que mai, perquè de moment hem tingut una cosa molt important que ens ha recolzat: el públic.

Penso que l’experiència d’aquest cap de setmana ha sigut boníssima; per l’estada a Sant Feliu de Pallerols, però sobretot per les emocions viscudes dalt l’escenari; penso que poc a poc anem fent pinya i crec que això és el més important.

Noia de Mart a "La Planeta"

Dia de l'estrena a "La Planeta"

Iraida Martos Sais

Video "Què us ha semblat l'obra?"

Hola a tots i a totes!

El dia de l'estrena de Primeres imatges de Mart va ser una vegada més, a dalt l'escenari, on m'ho vaig passar genial i vaig gaudir-ho. Entre cametes abans de sortir, les cames hem tremolaven un xic, llavors un cop a dins escena van desaparèixer.  Notava el públic aprop i això fa que donis el màxim de tu mateix. En una escena, personalment, haig de dir que els sentiments que volia transmetre hem van embolcallar fins arribar a un punt de descontrol, em va agradar experimentar allò.

Estic molt contenta de representar un persontage en aquesta obra,  crec que hem aconseguit i podem tornar a aconseguir transmetre els sentiments dels personatges al públic, i com a resultat que s'emocionin. El dia de l'estrena varem adonar-nos que en algun moment de l'obra la comicitat hi és present, això va permetre un respir al públic.

Ara jo us deixo un video on el públic comenta que li va sembla l'obra després de veure-la, gràcies a la Iana Cardellach per gravar aquestes imatges.

http://www.youtube.com/watch?v=rHbCs2RcG0A

Us ha animat a venir a veure'ns o no? Vinga, no us la podeu perdre! Aquest diumenge a Sant Feliu de Pallerols, i avui assaig!!!

Una abraçada ben forta

Mariona

Primera Primeres Imatges de Mart

El passat dissabte dia 9 vam estrenar, després de mesos i mesos de feina, l'obra escrita per l'Helena Tornero, Primeres Imatges de Mart. Tot i els nervis inicials, els assajos generals una mica desastrosos, i les correccions d'última hora, la gran majoria del públic ens va dir que l'obra li havia arribat molt, i en el cas dels més grans, que s'hi havien sentit identificats: en altres, paraules; van riure i van plorar, perquè van sentir la història que explicàvem com si fos seva.

He de dir que els moments abans d'actuar vaig patir molt. No parava de pensar què passaria si no ens sortia bé, si a la gent no li agradava, o encara pitjor, si jo sortia i m'equivocava, o em quedava en blanc. Tota la feina feta pel grup espatllada per una ficada de pota meva. Ai. Això pensava a dos quarts de vuit menys cinc, amb tots darrere les cortines, espiant el públic. Alguns (jo) tremolant de nervis. Abraçades de suport, xiuxiuejos de 'molta merda!', i de cop, en Quim i la Marta presentant l'obra. 
Ara sí, ara ja no hi ha marxa enrere. Comença en Muntaner, quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare... i tots sortim a l'escenari i deixem de ser joves de El guirigall per passar a ser personatges inventats d'una història real, massa real, que va passar fa molt i alhora poc temps. 

La primera escena. Els primers diàlegs, amb les cames que no m'aguanten, i de cop, ja no em preocupo més de si ho estic fent bé o no. De si a la gent li agrada. Perquè passo a ser una part de la història que expliquem, a explicar-la jo, a que sigui la meva història, la nostra història. Per uns moments, a La Planeta, em sento com si fos al 1976.

Tinc moltes ganes de tornar-la a representar per reviure aquella sensació! Pròxima parada, St. Feliu de Pallerols!

una hora abans de la funció

Aina Soley.

Verdadera, actual, emocionant...

Hola amics!

sii, com diu la Júlia, ja hem estrenat Pirmeres imatges de Mart!

Aquell dissabte nou de juny a La Planeta va ser un dia especial. Des de la meva posició, l'escenari, vaig viure una estona molt intensa. No sé què ho va fer.. potser perquè la història és verdadera? perquè sentia l'actualitat del que estàvem representant? perquè se'm posava la pell de Gallina en cada moment?
Crec que els altres companys del grup també ho deuen pensar i és que es tracta d'una obra desbordada d'emoció.
Des de la posició del públic, pels comentaris que m'han arribat, aquesta emoció va arribar bé. Parents i companys meus em van dir que alguns més que d'altres els va saltar la llagrimeta. Ara bé, si encara no heu vingut a veure-la no us penseu pas que es tracta d'un drama amb plors per amunt i per aball... no, no. Té moments de tot i això també és una de les coses que la fa interessant.

Vam superar el repte del dia 9 de juny. Ara tenim al davant un repte encara més gran: el diumenge 15 de juliol a Sant Feliu de Pallarols a les 18:00h. És la mateixa obra però dic que és un repte encara més gran perquè és una obra difícil i haurem de recuperar tota aquella intensitat i estar tots al 100%.


Andreu Casadellà Oller

ESTRENA DE PRIMERES IMATGES DE MART

El dia 9 de juny vam estrenar Primeres imatges de Mart. 

Teníem un gran repte al davant, volíem aconseguir que el públic pogués posar-se a dins de l'obra i pogués sentir-la tal com nosaltres ho hem fet durant els assajos. D'entrada sabíem que per alguns seria més fàcil ja que tot allò els seria familiar, a d'altres, en canvi, els seria totalment desconegut. Nosaltres volíem que a tant uns com els altres els arribés la història que nosaltres explicàvem i que malauradament és ben real.            Just abans de començar, entre les cametes, l'aire estava saturat de nervis... Ens sortirà bé? I si em quedo en blanc? I si m'equivoco?

Respiro a fons, sento que sona Ramón Muntaner i entro a l'escenari amb els meus companys.  Està tot ple, veiem la gent de fons, a primer pla comença l'obra i les escenes flueixen. Em toca a mi. Continua l'obra, nosaltres la vivim, sentim el que diem, el que fem, sentim la història. Escenes finals, ja? Afloren sentiments de l'escenari, entre nosaltres, però també ens n'arriben del públic i alguns, fins i tot, acompanyats d'alguna llàgrima... tots es barregen deixant-nos un molt bon gust de boca quan sortim a saludar i veiem el públic dempeus. 

No sabem del cert si vam aconseguir el nostre propòsit al cent per cent, però sí que una gran part del públic ens ho va confirmar.

Us animem a venir el dia 15 de juliol a Sant Feliu de Pallerols i el dia 1 de setembre a Girona durant el  FITAG, esteu tots convidats!!

Júlia

Queden només 5 dies!!

El dia 9 a les 19.30h us esperem a tots a La Planeta!

entrada gratuïta.

L'Helena Tornero es va inspirar en aquest cas i en molts altres referents històrics per escriure Primeres imatges de Mart:

Las plazas de Enrique Ruano

RICARD VINYES

Corría 1978. Cumplido apenas un año desde su investidura como presidente de Estados Unidos, Jimmy Carter ordenó constituir la Comisión del Holocausto. La presidió Eliezer Wiesel (Nobel de la Paz en 1986) con el precepto de informar al Gobierno sobre la creación de un centro que conmemorase aquella tragedia, fomentase su conocimiento y contribuyese a la reparación. El informe que al siguiente año la Comisión entregó al presidente proponía la creación de una gran institución, el United States Holocaust Memorial Museum, que finalmente sería inaugurado 14 años más tarde por el presidente Bill Clinton a principios de su mandato. En aquel informe, Wiesel definió el nuevo museo como “una institución sobre la responsabilidad, la responsabilidad política y la responsabilidad moral”.
Con esa expresión tan fecunda, Wiesel no se refería a la responsabilidad de los culpables, sino a algo más complejo y delicado, la responsabilidad de la ciudadanía frente a los desastres políticos y sociales causados por las dictaduras, cuestión que el filósofo alemán Karl Jaspers había tratado en 1946 en un texto inquietante y tremendo titulado El problema de la culpa. La responsabilidad política de Alemania (Paidós, 1998, Barcelona). Jaspers estableció cuatro modalidades de culpa, la última de las cuales definió con estas palabras: “Hay una solidaridad entre hombres como tales que hace a cada uno responsable de todo el agravio y de toda la injusticia del mundo, especialmente de los crímenes que suceden en su presencia o con su conocimiento. Si no hago lo que puedo para impedirlos, soy también culpable. Si no arriesgo mi vida para impedir el asesinato de otros, sino que me quedo como si nada, me siento culpable de un modo que no es adecuadamente comprensible por la vía política y moral”. Era claro y categórico: “En la medida en que el individuo promueve o tolera una atmosfera de sometimiento colectivo a un dictador, incurre en culpa política”. En realidad, el texto era un elogio de la responsabilidad, puesto que era la ausencia de esa virtud y su práctica lo que en opinión de Jaspers había facilitado el gran desastre totalitario y sus consecuencias.
Cuando en enero de 1969 la Policía detuvo al estudiante de la Complutense Enrique Ruano Casanova por repartir propaganda de la resistencia sindical a la dictadura, le interrogaron y maltrataron durante tres días, le llevaron a un registro de su apartamento, le dieron muerte allí mismo y lo lanzaron luego por la ventana. Lo primero que hicieron los responsables políticos de aquel crimen consistió en construir una imagen de muchacho irresponsable y emocionalmente inestable, una especie de logo que permitiera identificar a todos los jóvenes que con la acción política transgredían las normas de la dictadura.
Para que aquella construcción fuese creíble, delinquieron distintos departamentos bajo la autoridad del ministro de Gobernación, general Camilo Alonso Vega, y del ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne. Destruyeron pruebas forenses, una sierra invisible cortó un pedazo de clavícula que desapareció, porque era la “prueba inequívoca para determinar en términos absolutos el proyectil causante de la herida”, según escribió la jueza. Los testigos oculares del registro mintieron y así lo reconocieron ante el tribunal que reabrió el caso en 1996. Lo más vomitivo consistió en la complicidad entusiasta de la dirección del diario ABC, es decir, de Torcuato Luca de Tena (ni más ni menos que un evolucionista del régimen), quien, en un alarde de ética, publicó pruebas –el dietario de Ruano– manipuladas y descontextualizadas. Sólo así apareció el prototipo de joven irresponsable, la opción más destructiva era esa: banalizar su compromiso –por el cual, y no por otra cosa, fue detenido y asesinado– bajo la forma de “irresponsabilidad”, extensible a todos los Ruanos, es decir, a todos los que intentaban impedir la continuidad de la dictadura. Por eso nadie debería considerar a Ruano como una víctima –alguien que padece daño por causa fortuita–, era un sujeto que fue dañado por responsabilidad propia, alguien cuyas decisiones procedían de una insurrección ética que consideraba imprescindible para poder vivir con decencia y conforme a sus proyectos y esperanzas. Claudio Pavone, en un texto clásico, denominó esa decisión “la moralidad de la resistencia”.
Estas semanas pensé en Enrique Ruano Casanova. Se hallaba en las plazas del país donde ciudadanos indignados por las consecuencias que tiene la devaluación del sistema democrático han alzado campamento en los principales centros urbanos, y lo han hecho por responsabilidad moral y política. Aquella de la que hablaron Jaspers y Weisel, la que practicó Ruano en casa –todos los Ruanos–. Al igual que entonces, hay medios poderosos que han presentado a esos ciudadanos jóvenes como alocados. Otros les han propinado comentarios condescendientes, incluso les han perdonado la vida como si se tratara de una travesura de verano. Hace pocos meses, Editorial Complutense lanzó un libro coordinado por la historiadora Ana Domínguez Rama que lleva un título exacto: Enrique Ruano, memoria viva de la impunidad del franquismo. Es un libro que cuenta el alcance de la responsabilidad política y la necesaria banalización y destrucción de su valor y su imagen. Contiene un documento impagable, el voto particular de la jueza María José de la Vega Llanes a la sentencia que emitió la Audiencia Provincial de Madrid en el juicio contra los policías acusados de perpetrar su asesinato. El escrito de esa mujer, su autoridad, salvó la memoria de Ruano, la memoria de la responsabilidad.

Ricard Vinyes es historiador

Ilustración de Mikel Casal

Un diumenge entretingut!

Ei gent!
Després de molt de temps d'espera per part de les masses lectores per fí publico la meva primera entrada al blog!
Avui (si si, ho heu entès bé, avui diumenge) hem quedat en horaris "extraoficials" per tal d'avançar feina i... vaja si n'hem avançat!
Primerament, res millor per escalfar que un bon repàs al text en busca d'imperfeccions i petits detalls en la dicció i la pronuncia per anar pulint tot el que, a hores d'ara, ja va tinguent color i forma.
Després d'això hem muntat la segona part de l'escena 5  (diàleg entre l'amic i la noia rebel) que, tot i la dificultat   d'aquesta, ens ha quedat molt bé! (je je je)
Un cop esmorzats i havent recuperat la nostra zona de treball habitual, hem posat fil a l'agulla amb les transicions entre escenes, això ens ha ocupat bona part del temps, ben bé fins que ha arribat el nostre músic preferit: En Marc!
A partir de llavors, hem fet un repàs a fons a l'escena 10 (La notícia), una escena molt potent i que dona molt de sí quan ens hi esforcem.

Finalment, hem aprofitat la última mitja hora per començar a agafar idees i muntar la escena final (Epíleg)  Personalment, crec que cal remarcar especialment aquesta última part de la classe perquè ha estat en aquests moments, en mig de rialles i cops de cap contra la paret, quan tots nosaltres hem passat a formar part d'una coral que acompanyarà la veu de la nostra súper Diva (Laura) al llarg d'aquesta última i emotiva escena.

Per la gent que no hagi assistit a classe, us penjo un video perquè us en pogueu fer una petita idea de com sonaven les nostres veus en harmonia per primera vegada:



Salut, i fins la setmana que bé!
Eloi Arpa