POR
Sabeu aquell moment que et
sents com a la intempèrie, envoltada de foscor, tremolant? Em torno
completament boja. Petita com una formiga que veu com la sola d’una sabata se
li acosta irremeiablement i l’esclafa, fent-la cruixir com una croqueta de
l’àvia acabada de fer, reduint-la a una papilla incrustada al pas de zebra.
Doncs, sí, collons, per què
no dir-ho? Tinc por... Molta por... Però, què em fa tanta por? Doncs, és
senzill... em fa por perdre. Perdre coses petites que a qualsevol li podrien semblar
insignificants. Com l’arracada que portava ahir a la nit, com les fotos d’un
viatge a Madrid. Em fa tanta por que algú s’emporti la meva bicicleta que hi
poso dos candaus. Clac, clac; un i dos! Però això no canvia res, perquè la por
no marxa, és com si ja formés part de mi. Em fa por decebre. Decebre i que la
gent que està a prop meu m’oblidi completament. Em fa por l’oblit, oblidar-ho
tot, per sempre. Em fa por perdre el control, la companyia, la llum, el
futur... Em fa por no deixar petjada. Em
fa por el buit, el maleït buit dins teu que et dóna la certesa que no tornaràs
a viure les coses d’aquella manera, i que, per tant, les has perdut...
Però el que em fa més por de
tot, més por que res, és que tot això sigui mentida, o sigui, que m’estigui imaginant
tot això, i que ni tant sols existeixin els canelons de l’àvia, ni l’olor, ni
l’oblit, ni la meva àvia, ni tant sols la por, i que res tingui sentit. Perdre-ho
absolutament tot.
Cabrons! Qui m’ha fotut la
bicicleta?!
I aquí us deixem una cançó molt adient!
Lou Reed - Waves of Fear
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada