I aquí un fragment de l'obra, el monòleg que ha escrit i que interpreta l'Iris Schneider, titulat:
SOM TOTS IGUALS
Tots naixem iguals: Som una bola
de carn rosa, relliscosa i que plora... Joder si plora! Però passa un temps i
creixem, i això ens converteix en persones úniques i especials, bé, com a mínim
la meva mare sempre m’ho ha fet creure, tota una filòsofa!
Com tots els nens, vaig odiar l’uniforme.
Per fi vaig poder anar a l’institut amb la meva samarreta, els meus texans i la
meva dessuadora. I com jo, tots els meus amics eren feliços... amb la seva
samarreta, els seus texans i la seva dessuadora. Quina delícia ser tan diferent!
Per acabar de marcar la
diferència, vaig crear el meu perfil de Facebook. Era el número 853. 241
milions 1. Que meravellosament únic!
I llavors vénen els meus pares i em pregunten: “I què penses fer amb la
teva vida?” I responc: “Mama, papa, vull ser fotudament especial: estudio, vaig
de festa, treballo, busco pis, m’hipoteco, em caso, perdo la feina, la
recupero, tinc fills, em separo, em canso, em jubilo, miro enrere, quasi no
respiro, m’afogo. Moro. Com tots, amb samarreta, texans i dessuadora.
Això em fa pensar en una cançó... FOREVER YOUNG
