El Gran Partit

Els grans espectacles multitudinaris, sobretot els esportius, sempre han sigut el principal entreteniment per la població de tot règim dictatorial i Ubú no es queda curt amb l’oferiment al poble de Polònia d’un partit de futbol.

Doncs bé, a Joves Plus hem construït l’estructura del que serà el Partit del Segle, on l’emoció serà la protagonista i un futbolista lusitanoargentí brillarà pel seu talent. “Quin gran partit, senyores i senyors!”

Però a Joves Plus també ens ha de tocar una mica l’aire i si, a més a més, és per celebrar un casament vintage (com diuen ara els joves) pel carrer Nou, el Dia Internacional del Teatre i els vint-i-cinc anys del Centre de Formació Teatral El Galliner molt millor.

Cridòria, arròs i alegria per desitjar el millor a un nou matrimoni, al teatre mundial i a l’escola que ens acull i ens ha fet grans. Aquest any, el manifest del DIT l’ha redactat el director teatral polonès Krzysztof Warlikowski i el 28 de març el va llegir per tot el públic del carrer Nou la Txell Faxedas, professora del Galliner.

I així anem progressant per fer que Ubú se senti còmode a la seva Polònia i puguem fer vibrar l’espectador amb un partit que mai més podrà oblidar.                                                                                                                                                   

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

                 

Porto bones notícies companys...

Tard però millor que mai! Sí, a Joves Plus hem estat una  mica enfeinats darrerament i, encara que això no és excusa, sentint-ho molt no hem pogut comunicar res pel blog. Durant aquestes últimes setmanes hem estat passant moment difícils: alguns han abandonat el vaixell i han posat roques al nostre camí. Tot i així, the show must go on. Us preguntareu quina en porta Ubú en ment. Bé, ara mateix ens trobem en guerra contra l’exèrcit rus, i encara que no ho sembli, tenim un as sota la màniga. Quin? Sí home, no us ho direm pas, veniu a veure l’obra i ho descobrireu!

També ens han posat a prova més d’un cop. No fa massa vam tenir jornada de portes obertes, i el cangueli es notava en l’aire que respiràvem. No és pas que ens fes por el públic, i ara, però els nervis de mostrar una obra treballada durant molts mesos per primer cop solen ser elevats en tals ocasions. 

Ah, quasi me’n oblidava! Ja no tenim director. Ara tenim directora. L’Elies ha estat per nosaltres un gran director i el trobarem molt a faltar, però per sort la Marta, la directora d’ara fins a l’estrena, ens ha agradat molt. (Sabem i en som conscients que aquest acte d’elogi no ens portarà pauses més llargues ni menys crits si no ens sabem el text, però ens agrada fer la pilota de tant en tant).  

De moment, doncs, estem prou bé. Ubú avança lent però amb fermesa, i sabem que l’obra esdevindrà un èxit quan arribi l’estrena de la nostra obra. Ja falta menys! Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Us deixem, anem a repassar el guió! Us deixem algunes fotos de l’aula oberta que us poden donar alguna pista de com avança Ubú. Fins aviat!

Bones festes!

Quan els dies són molt curts, les temperatures molt baixes és un senyal indubtable de que el Nadal s'acosta. Un any després, tornen els sopars en família, la cagada del tio i la bogeria del Cap d'Any.

La companyia «el Guirigall», desitja un Bon Nadal, un feliç any nou i que els reis, el tio o el Pare Noel us recompensin bé com us heu comportat al llarg de l'any!

Els «Pastorets» de la nostra obra.

Màscara

Primeres lectures del text i aparició d'un nou estri fins aleshores desconegut: La màscara! Poc a poc tot va agafant forma: vestuari, coreografies, escenografia... Esperem simplement que vagin arribant els dissabtes per anar treballant i treballant, sense perdre mai el somriure!

13 Galls

El Guirigall 2014 - 2015!

13 està relacionat amb la mala sort. 13 és el nombre marginat de la societat, que no apareix ni a ascensors, ni a hotels, ni als pisos dels edificis, ni tan sols a les files dels avions. Tot i així, es manté present. 13 és un nombre solitari, però fort, ja que, tot i la ignorància social i la repulsió contínua que rep, continua entre nosaltres, fort, invencible i essent, probablement, un dels nombres més famosos de la història.

13. Què carai té a veure el 13 amb nosaltres? Fàcil, som 13 persones. 13 persones que no només fem teatre, sinó que estimem el teatre. 13 persones inconformistes, tossudes, aventureres, amb ganes de reptes i de menjar-nos el món. 13 joves que volem esdevenir part de la societat, però deixant-hi la nostra empremta canviant-la i redirigint-la en la mesura del possible. 13 persones que faran tot el que està a les seves mans perquè el teatre, de la mateixa manera que el número 13, continuï essent fort i un dels elements més valuosos en societat.

Junts, lluitarem pel teatre; junts, lluitarem per la consciència social; junts, lluitarem per deixar la nostra empremta en societat i així, junts durem a terme la representació de *** ***, una obra que tracta sobre la societat, el poder, l’ambició, el bé i el mal, la rancúnia, la valentia, el coratge... però sobretot, que tracta sobre nosaltres.

LA MORT

I aquí un altre petit fragment de la obra, un monòleg sobre la mort que fa honor a la essència d'aquesta: còmic, absurd i amb sentit. És escrit i representat per la Virgínia Gómez(jo mateixa).

La mort

Això de la mort és una putada t'ho miris per on t'ho mirirs, perquè no només li fas la putada a la família que t'ha de plorar sinó que ara, a més a més, em pagues l'enterro. Però es pot saber com coi costa tants calers fotre un tros de carn sota terra? Ni que et banyessin amb or i et guardessin de record!

Però bé, comptem que està tot liquidat i que tens a tota la família plorant desconsoladament a l'enterrament. De sobte, se m'acosta la iaia amb la seva mà tremolosa cap a la meva galta...que no iaia, que no, que és rígid, que no hi ha per enlloc per on estirar. Em mira i em pregunta: què t'ha passat perla ensucrada? Iaia! Perla ensucrada no que tinc tots els amics aquí!!

Què hi fot en Joan aquí? És el meu ex. S'acosta, em mira i m'espetega: ho veus? ja t'ho deia jo que t'havies de maquillar més sovint, estàs molt més guapa! Em torna a repassar i em diu: encara recordo quan em deies "prefereixo que m'atropelli un camió que tornar amb tu", calia que t'ho prenguessis tan al peu de la lletra?

Jo em sentia imparable, invencible, infinita. Com quan t'asseus a la vora del mar i penses que tot i nadar i nadar i nadar l'horitzó seguirà més lluny i el mar seguirà sense acabar-se. Sí d'acord, saps que existeix un final però és massa lluny com per palpar-lo, i....ja ho veieu....

Què fa?! Mama! Vigila que el capellà m'està mirant les tetes de reüll!

I finalment, una cançó que al meu gust recull els diferents sentiments i emocions que es viuen(o si més no, visc) amb la mort. 

Finding silence - Circadian Eyes

https://www.youtube.com/watch?v=-rVmL30B4QI

LA POR

En una cosa estem d’acord: TENIM POR!  Però no sabem ben bé a què tenim por, o potser sí. El problema  és que hi ha moltes coses que ens fan por.Us deixem un altre fragment de l’obra. Ha estat escrit per l’ Iris Sturm, la Camila Ruiz i l’ Elia Alabau que també l’interpreta.

 POR

Sabeu aquell moment que et sents com a la intempèrie, envoltada de foscor, tremolant? Em torno completament boja. Petita com una formiga que veu com la sola d’una sabata se li acosta irremeiablement i l’esclafa, fent-la cruixir com una croqueta de l’àvia acabada de fer, reduint-la a una papilla incrustada al pas de zebra.

Doncs, sí, collons, per què no dir-ho? Tinc por... Molta por... Però, què em fa tanta por? Doncs, és senzill... em fa por perdre. Perdre coses petites que a qualsevol li podrien semblar insignificants. Com l’arracada que portava ahir a la nit, com les fotos d’un viatge a Madrid. Em fa tanta por que algú s’emporti la meva bicicleta que hi poso dos candaus. Clac, clac; un i dos! Però això no canvia res, perquè la por no marxa, és com si ja formés part de mi. Em fa por decebre. Decebre i que la gent que està a prop meu m’oblidi completament. Em fa por l’oblit, oblidar-ho tot, per sempre. Em fa por perdre el control, la companyia, la llum, el futur...  Em fa por no deixar petjada. Em fa por el buit, el maleït buit dins teu que et dóna la certesa que no tornaràs a viure les coses d’aquella manera, i que, per tant, les has perdut...

Però el que em fa més por de tot, més por que res, és que tot això sigui mentida, o sigui, que m’estigui imaginant tot això, i que ni tant sols existeixin els canelons de l’àvia, ni l’olor, ni l’oblit, ni la meva àvia, ni tant sols la por, i que res tingui sentit. Perdre-ho absolutament tot.

Cabrons! Qui m’ha fotut la bicicleta?!

I aquí us deixem una cançó molt adient!

Lou Reed - Waves of Fear

 https://www.youtube.com/watch?v=5IUgz-rZuRc